Quan un llibre cau a les teves mans, ha d'arribar en el moment adequat i aquest moment és personal i intransferible, li pentany només a cadascú quan cadascú ho decideix.
Al marge de la qualitat literària o de l'etiqueta de clàssic, personalment no concebo l'acostament a la literatura sense comptar amb el factor cojuntural. Llavors, és igual quina sigui la concepció d'una novel·la o d'un poema, o
la intenció amb la qual s'hagi escrit perquè el més important és que el
lector se senti destinatari.
Vaig comprar aquesta novel.leta per casualitat, a una llibreria de Madrid, en català i a preu de saldo. És curteta, raó per la qual estava feta a la mida meva perquè no en tinc massa temps de llegir, com tampoc el repòs necessari. A més, Hauria de fer servir el diccionari i això complicaria la lectura i el seguiment de l'argument.
La novel.la s'estructura a mig camí entre l'epístola i el diari. El protagonista, una dona que acaba d'ingressar en un sanatori, desgrana els sentiments i els records que li queden després que la seva parella li anunciï que la relació que mantenien estava acabada; ja no l'estima, però espera continuar essent amics mentre que ell refà la seva vida amb una altra dona.
Aleshores sorgeix el dubte de si és possible mantenir una amistat sobre las runes de l'amor; però, a la fi, arriba la necessitat de sobreviure al dolor, d'abandonar el record, l'esperança i els sentiments per ser ella maateixa.
La novel.la o el diari és una reflexió sobre la base del record i les cartes que ell li envia i es converteix en un diàleg de la protagonista amb sí mateixa i amb l'home que l'ha deixat en el pitjor moment de la seva vida, quan ingressa per curar la tuberculosi que pateix, i al cap i a la fi, per morir; d'amor?
Vet aquí els fragments més significatius, des del meu punt de vista, perquè en gaudiu:
1. "Sé que ja no m'estimes. Amb quin còmic escrúpol evites dir-me: "T'estimo"! No m'has promès res; però m'hauria anat molt bé, ara que estic sola i me'n vaig lluny, poder-me apuntalar en el teu amor amb confiança. Em fa falta."
2."El meu bell somni es desfà. Ja no sento la veu, ja no tinc l'abrigall del seu amor. Quan, al matí, la claror ens desperta d'un somni, procurem, tancant els ulls i quedant-nos quiets, reconstituir l'escena i continuar-la. Però la llum del dia ho ha fet tot miques: les frases ja no tenen sonortitat, els gestos j a no tenen sentit. És com un arc de sant Martí que s'esvaeix: hi ha colors que perduren un instant, que es perden, que sembla que tornin, i ja no hi són. Així és com el meu bell somni se'n va. ¿Pot ser que s'hagi convertir en no res?"
3. """Em caso... La nostra amistat perdura..." No sé què em va passar. Vaig quedar del tot immòbil i l'habitació em va començar a giravoltar. Al costat, on tinc el mal, potser una mica més avall, em va semblar que em tallaven la carn a poc a poc amb un ganivet molt esmolat. El valor de les coses va canviar de cop i volta." `[...] "És dur pensar que ha deixat de necessitar-me."
4. ¿Tu saps què és la amistat? ¿A tu et sembla que és un sentiment més tebi que es conforma amb sobres i amb petits favors impossibles de deixar de prestar? L'amistat, tobo jo, és l'amor més fort i més exclusiu... però menys cridaner. L'amistat coneix la gelosia, l'espera, el desig..."
5. "La nostra amistat serà una cosa molt bonica; ens enviarem postals quan fem un viatge i bombons per cap d'any. Ens farem visites; ens comunicarem els nostres plans quan els hàgim portat a terme, per tal de mortificar una mica l'altre i no haver d'aguantar la seva commiseració en cas d'haver fracassat; fingirem ser el que creiem que som i no el que som; ens direm sovint gràcies, dispensa, paraules amables que es diuen sense pensar. Serem amics. ¿Creus que cal?"
6. "Ets lliure, perquè no vull que continuïs amb mi per força tot i voler que no te'n vagis. Ara bé, com que m'adono perfecttament que no m'estimes, trobo una bestiesa fer cap esforç per retenir-te."
7. "Trobo molt bonica aquesta idea de la preexistència d'una unió. Una llegenda japonesa, em sembla, assegura que, quan neix, la lluna lliga amb una cinta vermella el peu d'un futur home al peu d'una futura dona. Al llarg de la vida la cinta és invisible, però lesw dues persones es busquen; i, si no es troben, obtenen la felicitat. Però pot ser que no es trobin; aleshores passen una vida plena de neguits i moren tristos: per a ells la felicitat començarà a l'altre món, on veuran a qui els unia la cinta vermella. No sé si en aquest món trobaré la cinta vermella a què estic lligada; crec que aquesta llegenda és, com totes les llegendes, un consol poètic. La persona per a qui estàs fet ¿no és la persona per a qui acceptes estar fet? Aquesta persona, per a mí, hauries pogut ser tu".
8. "Les coses de què t'he parlat, la influència que hagi pogut tenir sobre tu, ja no existeixen. Hem canviat la tonalitat dels dos éssers que les feien vives... I el que em fa més mal no és la mort d'un amor sinó la d'un ésser realment viu que havíem creat entre tots dos, o que potser havia creat jo sola..."
9."Amors, joc, afecte fidel... Era bonic, tot això que no he deixat de sentir per tu des d'aleshores. ¿Per què em demanes que ho recuperi? Tu sí que ho has deixat de tenir, perquè no podies conservar-ho després d'haver trencat amb mi. Ara que tornes a estar lligat... però amb una altra, em pots demanar, sense posar en perill el teu nou amor, i sense detriment de l'opinió que tens de tu mateix, que m'assembli a com era quan m'estimaves. Ja no fas servir la paraula amor, ara dius amistat; però aquest nou terme engloba les mateixes coses; és precisament amor el que demanes, però un amor que se satisfaci amb la seva mera existència, que no sigui més que bondat i renúncia.
Però com que, durant un temps massa llarg, has demanat al meu cor que et donés l'amor total que s'ofereix i que reclama, l'amor de l'esperit, l'amor del cos... se'm fa difícil suprimir de cop aquestes inclinacions, aquest desig que m'he fet meu i que he acabat estimant. Ara només desitges la bondat; ¿creus que negant la resta n'hi ha prou perquè deixi d'existir?"
10. "L'amistat veritable resideix en el simple fet que hi ha algú a qui, en qualsevol moment, puc comunicar els meus pensaments, i que sentirà com jo la meva alegria o la meva tristesa. No crec que en pugui abusar; em fa l'efecte que puc arribar a ser egoista. A un amic, cal que li pugui demanar molt sense tenir mai por de molestar-lo. I aquesta amistat és la que ja fa molt que no em dónes.
Per això no tindré per a tu un raconet al meu cor. Per una mena de puerilitat d'enamorada t'havia promès que sempre conservaria per a tu una engruna d'amor veritable encara que n'estimés apassionadament un altre. No sóc jo qui es casa; dintre meu tinc la teva imatge, que ho omple tot; per no fer-me patir més hauries de deixar de ser-hi, perquà algun dia el teu nom, pronunciat davant meu, passés com un cop d'aire i no despertés res. Desitjo aquest distanciament perquè tinc necessitat de pau; tu ja tens la felicitat; una mica d'amor de part meva no et proporcionarà res."
11. "Vull oblidar i tirar endavant sense tornar a mirar cap a tu. El passat es vol morir. Sense saber-ho, fa llargs mesos que lluito perquè es mori. M'hi he aferrat,, m'he aferrat a tu, amb ràbia, amb tristesa, amb amor. Volia que tot continués immutable, i cada dia deia: demà serà com abans. Aquest demà no ha arribat. Ahir mateix l'esperava: avui ja no espero res. Hauria d'estar més sola: tinc el vertigen d'una buidor en què el meu cor privat d'amor se sent desfallir pensant en els dies buits que vindran. Tu ja no hi ets, però jo em retrobo amb mi mateixa i estic menys sola que en aquests dies passats en què et buscava. He tornat en mi; i, sola amb mi, lluitaré per tirar endavant."
12. "No t'escric perquè vull oblidar. Cada sobre cobert amb la teva lletra seria, per a mi, font de dolor; cada frase que t'hagués d'escriure, una lluita; ja no et podria dir més coses convencionals, i el meu amor patiria evocant el passat; voldria conèixer la teva vida i m'afligiria: no vull."
13. "Tenia propensió a oblidar el dolor que sentia; volia eludir-lo; el meu amor imaginava subterfugis per enganyar-se i per conformar-se, tancant voluntàriament els ulls, amb els vincles afectius que perduren després de tot amor liquidat. Encara esperem una altra carta; esperem, en una visita, retrobar una il.lusió antiga; el cor batega amb força quan la porta s'obre; l'encaixada de mans causa l'emoció d'un petó dels d'abans; conservem amb cura una rosa de què se'ns ha fet present; un compliment banal sembla un acte de penediment. Però de cop l'encís desapareix, i veiem que tot això és fals. No són més que lianes vincladisses que se'ns arrapen, ens retenen en un passat inexistent i ens deixen sense força per obrar i per viure".
14. "Si no t'estimés et podria tornar a veure; quan ja no t'estimi, potser tornarem a coincidir; ara no vull. [...] No vull les teves paraules de consol, no vull les teves felicitacions, no vull que m'imaginis infeliç i que els mots d'alguna carta s'esforcin amb ardor a demostrar que saps de quin mal pateixo i que et sents a prop meu. [...] Però ¿què faria al teu costat vivint el simulacre d'una vida que s'ha extingit? Seria una religió sense fe; necessito una altra fe; la teva presència m'impediria trobarla. Estaré contenta; no m'hauràs de consolar."
No hay comentarios:
Publicar un comentario